Què diré als xiquets? Els diré que siguen honestos i rectes, o que aprofiten cada avantatge de la vida? Mística o pragmatisme? Serà equivocat inculcar-los valors que el món sembla menysprear?

Tanta preocupació infundada! Els fills escolten el que els diem, però aprenen d'allò que fem o deixem de fer. Cada petita acció, cada gest, el to d'una resposta, la inconsistència entre dits i fets... res no escapa de l'escrutini atent d'aqueixes personetes que la vida ha posat al nostre càrrec.

Intrusos desconsiderats que requereixen el nostre temps i la nostra atenció fins i tot quan no ens en queda gens, escassos d'anys i de grandària però acaramullats de complexitat humana, els fills envaeixen la nostra privacitat, desarticulen els nostres plans i desvien la nostra brúixola cap a punts cardinals nous.

Voldríem que aquestos repositoris innocents dels nostres anhels incomplits seguiren les sendes que hem idealitzat i que desitjaren el que ens resulta més desitjable, però ells tenen els seus propis somnis i desitjos, i hauran de trobar la seua pròpia senda.

Una vegada i una altra provem d'usar la nostra experiència per protegir-los dels colps, però hi ha coses que només s'aprenen entropessant, i els enigmes de la vida no tenen una única resposta.

Meravellosos cadells! Aprenem d'ells, o amb ells, més del que ensenyem. En les seues veus les nostres paraules adquireixen una perspectiva nova, i les seues necessitats i els seus reptes ens fan replantejar idees i sentiments assolats després d'anys de rutina.

Els nostres fills ens necessiten perquè els assenyalem el camí. Nosaltres els necessitem encara més, perquè ells són la nostra empremta.

Què els dic als nois? Els diré que siguin honestos i rectes, o que aprofitin cada avantatge de la vida? Mística o pragmatisme? Serà equivocat inculcar-los valors que el món sembla menysprear?

Tanta preocupació sense fonament! Els fills escolten allò que els diem, però aprenen d'allò que fem o deixem de fer. Cada petita acció, cada gest, el to d'una resposta, la inconsistència entre el que diem i el que fem... res no escapa de l'atent escrutini d'aquestes personetes que la vida ha posat al nostre càrrec.

Desconsiderats intrusos que demanen el nostre temps i la nostra atenció fins i tot quan no ens queda gens, escassos en anys i en tamany, però plens d'humana complexitat, els fills envaeixen la nostra privacitat, desarticulen els nostres plans i desvien la nostra brúixola cap a nous punts cardinals.

Voldríem que aquests dipòsits innocents dels nostres desitjos incomplits fossin les sendes que hem idealitzat i que desitgen allò que ens resulta més desitjable, però ells tenen els seus propis somnis i desitjos, i hauran de trobar la seva pròpia senda.

Una i altra vegada tractem d'usar la nostra experiència per protegir-los dels colps, però hi ha coses que només s'aprenen ensopegant, i les endevinalles de la vida no tenen una única resposta.

Meravellosos cadells! Aprenem d'ells, o amb ells, més del que els ensenyem. A les seves veus les nostres paraules adquireixen una nova perspectiva, i les seves necessitats i els seus reptes ens fan replantejar-nos idees i sentiments sedimentats després d'anys de rutina.

Els nostres fills ens necessiten perquè els assenyalem el camí. Nosaltres els necessitem més encara, perquè ells són la nostra empremta.

Què dic als nois? Haig de dir-los que siguin honestos i drets, o que aprofitin tots els avantatges de la vida? Mística o pragmatisme? Serà equivocat inculcar-los valors que el món sembla menysprear?

Tanta infundada preocupació! Els fills escolten el que els diem, però aprenen del que fem o deixem de fer. Cada petita acció, cada gest, el to d’una resposta, la inconsistència entre el que fem i el que diem... res no s’escapa de l’atent escrutini d'aquelles personetes que la vida ha posat al nostre càrrec.

Desconsiderats intrusos que demanen el nostre temps i atenció fins a tal punt que ja no podem més, menuts i amb pocs anys però acaramullats d’humana complexitat, els fills envaeixen la nostra privadesa, desarticulen els nostres plans i desvien la nostra brúixola cap a nous punts cardinals.

Voldríem que aquests magatzems innocents dels nostres anhels incomplets fossin les sendes que hem idealitzat i que desitgin el que ens resulta més desitjable, però ells tenen els seus propis somnis i desigs, i hauran trobat la seva pròpia senda.

Un cop i un altre intentem usar la nostra experiència per protegir-los dels cops, però hi ha coses que només s’aprenen quan ensopegues, i les endevinalles de la vida no tenen una única resposta.

Meravellosos cadells! Aprenem d’ells, o amb ells, més del que els ensenyem. En les seves veus les nostres paraules adquireixen una nova perspectiva, i les seves necessitats i desafiaments ens fan replantejar idees i sentiments sedimentats després d'anys de rutina.

Els nostres fills ens necessiten perquè els assenyalem el camí. Nosaltres els necessitem més encara, perquè ells són la nostra empremta.